JO VEIG LA SOLTITUT COM:

Un gos enmig la Gran Via;
Els matins al metro sense ningú amb qui compartir el trajecte, només l'olor a multitut;
El silenci d'un dinar a l'escola;
El Pla Caufec;
Les nits de pluja;
La bateria esgotada de l'MP3;
Un full en blanc;
La nostàlgia de temps passats.

Desig o malson?

PERESA (UN DELS SET PECATS)

Proposo la PERESA,
total i col•lectiva.
Que el món s’aturi,
I amb ell, nosaltres.
Peresa de treball,
Escola i vida social.
I només caldrà un llit,
Només caldrà SOMNIAR!

Desitjant anar de concert,
per a fer-ne un altre.

SILENCI CRIMINAL

No t’entenc i m’entens massa.
Saps com fer-me mal, i de fet, ho estàs aconseguint. Venjança? Ja vaig tenir jo la meva venjança. No em facis patir més que ja no ho aguanto. M’estimes massa i per això m’ho fas. Perquè jo també t’ho vaig fer passar malament farà un any; i també t’estimava massa. Però creu-me, no ho vaig fer intencionadament. De debò. Si pogués tornar enrere...el cas és que no puc, no podem. I ara tu només saps que fer-me patir, i no ens enganyem, tu també estàs patint. Em vas dir que m’estimaves, però que estaven confós i que necessitaves temps. No sé el perquè d’aquesta confusió, però si és per por no pateixis. He crescut, he canviat. No et diré pas que ja no sóc tan juganera com abans, però ara et vull a tu i prou. No hi ha ningú més per part meva. Estic aguantant, i ho faig per tu. Ara ho tinc clar, però sembla que tu no. És estrany, ens hem intercanviat els papers de bat a bat. El que hi havia per part teva ara ho tinc jo. Les teves llàgrimes són meves. I les meves nits teves. Les nits i els dies. El meu cor és teu, jo te’l deixo. Però no te’l deixo perquè juguis amb ell, ho faig perquè me’l cuidis. Confia en mi si us plau. I sobretot parla, no et quedis callat. El silenci és el pitjor càstig, el teu silenci és la meva ignorància. No sé el que et passa pel cap, no puc saber si encara m’estimes, no puc saber res de tu. Jo no tinc prou amb somniar, necessito més.
Deixem donar-te la ma. Torna'm a abraçar.

"NO SEREM MOGUTS"

Ens queixem i rebutgem,
plorem els seus pecats,
però tanmateix, ens quedem asseguts.

Samarretes ben brodades,
xapes i banderoles al damunt,
i la lluita?

Persistent en la memòria.

Actuem, lluitem, alcem-nos contra el poder!

I llavors podrem queixar-nos i rebutjar-los.
Llavors, sense plorar cap dels seus pecats.

ENYOR

No vull enyorar.
Em fa por enyorar.
Si us perdo a vosaltres
em perdo a mi mateixa.

Perquè vosaltres sou part del que tinc i desitjo tenir.
No vull més que tenir-vos al meu costat.
Mirar-vos i somriure, gaudir del moment.

Quedar dissabte al vespre.
Anar al casal, parlar i escoltar bona música.
Concerts desitjats, bon ambient.
Guitarres i cordes trencades.

Intentar millorar la societat,
no perdre mai el rumb.
Seguir el nostre propi camí,
i saber compartir-lo.

Si us perdo a vosaltres
em perdo a mi mateixa.
Em fa por enyorar.
No vull enyorar.

Dir matrimoni de conveniència és dir no a la llibertat. La llibertat de poder escollir com i amb qui vols viure, sense estar sotmès/a a res ni a ningú. També és dir no a la llibertat d’estimar a qui vols sense por, amb el neguit de saber si seràs correspost.
Què hi ha res pitjor?
Dir matrimoni de conveniència és dir sí a una vida feta i escollida per algú altre. Sentir-te obligat a seguir les pautes que t’han marcat.
Impotència, infelicitat, rancor, ràbia...
Què hi ha res pitjor?

No savia ben bé que escriure sobre l'últim tema, així que he de dir que no hi té gaire a veure, però espero que serveixi. És curt però m'agrada.

CONTRASTOS

Del verd
al gris;

que fàcil és
especular!

NO SÓC NINGÚ

Jo no sóc Mario Benedetti,
ni tan sols tinc una estratègia,
si, per no tenir, no tinc cap tàctica que em valgui.
Jo no sóc Lluís Llach,
ni et demano un camí planer,
ni un demà ple de promeses, ni estels d'argent.
No, jo no sóc Martí i Pol,
i tampoc sé si a ulls clucs et veuré,
ni si arribaràs a ser una part de mi mateix.

Jo no sóc ningú,
doncs la meva veu no la sentiràs,
si, callat, ofego el desig
en aquests versos que ni tan sols són meus.

Jo no sóc Pablo Neruda,
ni tinc vint poemes d'amor,
si, per no tenir, no tinc cap cançó desesperada.
Jo no sóc Fernando Pessoa;
não: não digas nada!
algun dia aprendré a parlar en portuguès.
No, jo no sóc Victor Jara,
ni tu et dius Amanda,
tot i que et recordo, i et recordo encara.

Jo no sóc ningú,
si l'algú que vaig ser es va quedar pel camí,
si, callada, ofego el desig
en aquests versos que ni tan sols són meus.

RES ÉS EL QUE SEMBLA

Aquesta frase, és una d'aquelles que cal que tinguem sempre present. I quan dic sempre, és perquè es pot aplicar en tots els aspectes de la vida que us pogueu arribar a imaginar, i més en la societat d'avui en dia. Tot i així, jo em basaré en un punt en concret: la influència de la televisió actualment.
Quantes hores al dia us trobeu asseguts davant d'aquest meravellós aparell? I després d'aquestes hores en treieu quelcom profitós?
Començant per un simple anunci i acabant per la interessant i necessària vida dels nostres grans amics borbons, ens trobem amb un gran cúmul de mentides i farses. Què passa, que si mengem un d'aquells iogurts "sveltese" passarem a tenir el cos ideal (Danone, com ells li diuen)? Sí, i aquest cos ideal en que es basa? Jo us ho diré, es basa en un prototip fals. Un prototip que es basa en una MENTIDA!
També ens pinten a uns polítics fantàstics, que fan una feina fantàstica i sempre van pel món amb un somriure fantàstic. Només cal posar el senzill exemple del Pla Delta. Tan bé que ho fan els ecologistes de debò, i amb la tonteria se l'estan carregant. Però això no ho diuen pas, realment, els hi està sortint tot com sempre havien desitjant. Tot pel bé del Delta. MENTIDA!
Com us he dit abans, el treball dels borbons es representar l'Estat Espanyol, i evidentment, és una feina molt però que molt esgotadora, tot el dia a munt i a vall, quines grans persones tenim regnant! I els diners que s'enporten de la nostra butxaca què? Certament, trist.
Programes com Gran Hermano o Salsa Rosa, ens mostren la vida com no l'és. Tot està programat per menjar-te el cap. Però si això va així, és perquè nosaltres ho hem permés, perquè d'alguna manera sembla que ens agradi estar sotmesos a aquesta mena de telescombraries que ens estan servint en safata.
"Res és el que sembla, tot és una hipocresia constant."

Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
---------
Tens la seva ma a prop teu, suficientment com per poder entrellaçar els teus dits amb els seus i passar a ser el que sempre havies desitjat. L’allargues però quelcom ho impedeix. Quelcom amagat dins teu. Ho intentes de nou, avances però pares. Ep! Ara no t’aturis, que ja queda menys per arribar a allò desitjat. La por? No, la por no en té la culpa, ella no t’ha vingut a buscar, has estat tu qui l’ha cridat. I doncs? Si no la vols amb tu, perquè no l’acomiades? Fuig d’ella! Que si mossega? No home no, ets tu qui l’ha d’empaitar.
Ja ho tens! Ara no et rendeixis, no miris enrere, i sobretot que la por no et faci esclau!

INSUBMISSIÓ

- Vols venir, que tindràs casa?
- No
- Vols venir, que cobraràs un bon sou?
- No
- Vols venir, que faràs amics?
- No
- Vols venir, que faràs un servei al poble?
- No
- Va, home, duràs uniforme, i lligaràs.
- No
- Seràs millor persona, ja ho veuràs.
- No
- I portaràs pistola, total impunitat!
- No
- Que vinguis, et dic!
- No
- És una ordre!
- No
- Què ets, sord, o què?
- No
- Només saps dir que no?
- No
- A veure, valent, què més saps dir?
- INSUBMISSIÓ, IMBÈCIL!

45. Dos són los focs qui escalfen l'amor de l'amic: la un és bastit de desigs, plaers, cogitacions; l'altre és compost de temor, llanguiment, e de llàgremes e de plors.

Fins fa poc no vaig aprendre a valorar el que tenia, entre d'altres coses, els amics. Suposo que perquè tampoc em valorava a mi mateixa que és per on hauria d'haver començat. El que més ràbia em fa és que vaig adonar-me'n quan vaig perdre a qui realment estimava, un amic de debò. Teníem i compartíem, rèiem i somrèiem, buscàvem i trobàvem, miràvem i descobríem, però sobretot disfrutàvem, l’un de l'altre.
Teníem poc i compartíem el món; rèiem per tot i somrèiem per l'altre, buscàvem gaudir i trobàvem felicitat, ens miràvem i ens descobríem.
Teníem malsons, els compartíem; podíem plorar, sí, però junts; buscàvem ajuda i la trobàvem en l'altre; miràvem pel•lícules tota la nit quan descobríem que un dels dos no podia dormir.
Creiem que no ens abandonaríem mai, malauradament només creiem.
Ara tinc el record i no sé si el comparteixo, ric per no plorar i somric en veure'l, busco el passat i no el trobo, miro de no pensar-hi i descobreixo que no puc.
Crec que mai ens hem acabat d'abandonar, malauradament només crec.

A tu, que sempre hi seràs.

Arribar-se a plantejar si de debò l’odies és difícil…Bé, difícil no, incòmode; perquè te n’adones de que estem parlant d’algú, que en la teva vida només és això, “algú”. I diguem-ne que no es pot odiar a algú perquè sí. Potser podríem odiar a aquell del passat, però llavors veiem que si l’has de odiar, ho has de fer ara, més que res, perquè abans no era odiable, tot al contrari, eres tu la que feies el paper de dolenta. El fet es que ara no puc, no sé com és, ni el que fa, ni com pensa...llavors seria injust no? I imaginar-te’l és impossible, és un d’aquells que et pot sorprendre en qualsevol moment, bé clar, ho era. El que sí sabem es que aquest algú t’està matant. Sap com fer-ho. I cada cop et trenca més. Llavors el que era teu, passa a ser una utopia, un somni fora del real. Saps que no ho aconseguiràs i que cada moment et distancies més d’aquest. Entrem en la fase de desolació i impotència, veient com et mengen el cap recordant-te a cada instant qui ets, i qui podries ser; què tens i què podries tenir, i el que és pitjor, què has fet. I tu no pots fer res per aturar-ho. Ets l’escollida per patir el pitjor paper d’aquesta obra de teatre, on el guió diu que t’ho has buscat i que n’has de patir les conseqüències. Ara només esperes la nit...tancar-te al teu món i desaparèixer per una estona d’aquest malson.

Com és la Paloma? Podríem dir simplement que és una noia de 15 anys, pratenca, a qui li agraden els malabars, la música, els concerts, sortir amb la seva gent, viatjar, el teatre i parlar, parlar molt. Però estaríem entrant en el típic tòpic d’una descripció simple i avorrida, i no és el que pretenem.
Ella és vergonyosa quan vol i extravertida quan li surt. És molt somniadora, sempre ho ha estat, tot i així és molt conscient de la realitat que la envolta. És aquest fet, el fet d’estar tipa del seu voltant, del nostre món, el que la fa ser-ho. Riu molt, creu que és necessari ara per ara. Sobretot pensa, acostuma a menjar-se el cap per qualsevol cosa, és un dels seus punts dèbils. Té clar que vol i que sent i acostuma a mostrar-ho.
És feliç de ser com és, ho és perquè s’hi ha acostumat, i perquè mai ningú serà com ella. Ja li va bé ser tal com és. Com li hauria d’anar millor sinó?

...”El temps l’ha fet així”...

BENVINGUDA AL NOU BLOG DEL CRÈDIT DE LITERATURA!


Has entrat al nou blog del crèdit de literatura de l’Escola Isabel de Villena. Hi trobaràs activitats relacionades amb el que fem a la classe i també hi pots publicar coses teves: creacions literàries, fotos interessants i altres coses del teu interès. Passa-t’ho bé!